Bizanci: L'imperi Romà d'Orient
Tot i que la unitat de l'imperi Romà feia anys que era inestable fou l'emperador Teodosi qui va dividir l'imperi Romà en dues grans meitats (395). Al seu fill Arcadi li donà la part oriental mentre que a Honori li deixà l'imperi d'Occident.
L'imperi Bizantí és la part oriental de l'imperi romà. La capital d'aquest imperi fou Constantinoble (l'actual Istambul i anteriorment Bizanci). En ella confluïen els valors artístics de la cultura grega i la cultura oriental.
Al llarg del s.V esdevingué la hereva de la dignitat imperial romana i la seva cultura i durant el regnat de Justinià al s VI Bizanci va assolir la seva màxima esplendor.
Posteriorment, en els segles VIII i IX, la idolatria creixent de les relíquies i de les imatges sacres (icones) va suscitar un període diametralment oposat: la iconoclàstia.
Les arrels d'aquesta ideologia iconoclasta es troben en el pensament oriental cristià i van provocar la destrucció de les imatges.
Els moviments iconoclastes acostumen a tenir la finalitat d'acabar, entre la població, amb els ritus o adoracions paganes que romanguin disfressats en la religió dominant. Els moviments més intensos a favor dels iconoclastes s'han donat en el cristianisme bizantí i en l'Islam.
Durant els segles posteriors (V-VII) l'Imperi Bizantí va reviure una nova expansió territorial arribant a conquerir territoris de l'antic imperi romà d'occident.
L'escenari principal de les seves manifestacions artístiques es van donar fonamentalment a la part oriental de l'Imperi, a l'anomenar exarcat de Ravenna, a Itàlia i, a partir del s. X a Rússia, al principat de Kiev.
L'eix cronològic de l'art bizantí compren gairebé 1000 anys, durant els quals podem distingir tres grans períodes:
1-El Segle d'Or (V-VII), coincideix amb el regnat de Justinià (527-565)
2-Període Iconoclasta (726-843) Durant el qual es va prohibir exhibir i reproduir imatges religioses i es van destruir les que hi havia
3-Període posticonoclasta (843-1453) en el qual es va produir el cisma d'Orient (1054) separació de les esglèsies cristiana romana d'occident i ortodoxa d'orient.
Durant aquest període destaquen dues etapes molt importants per a l'art:
a)La dinastia macedònia (867-1056) la pintura i els mosaics d'icones va ser molt important
b)La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453) l'art bizantí arriba als pobles eslaus
L'imperi bizantí decau durant els segles XIV i XV i finalitza amb la pressa de Constantinoble el 1453 pels turcs otomans convertits a l'Islam.
Característiques generals de l'art bizantí
Manifestacions importants en arquitectura i mosaics.
Influències culturals de la Roma clàssica, les creences cristianes i la cultura grega i oriental.
Els temes de l'art bizantí:
- Les cerimònies litúrgiques
- Els escenaris imperials i l'afany de luxe
- El poder dels patriarques de l'església
- Les relíquies i les imatges religioses (icones)
Arquitectura
Adequa els edificis al culte. Evoluciona els models austers de roma i els dona la lluminositat i la lleugeresa de les plantes centralitzades cobertes amb grans cúpules.
A l'interior s'utilitza la decoració musivària que omple murs i cúpules.
L'arquitectura bizantina va adaptar, fins el s. VI, el model paleocristià de planta basilical. Es van mantenir elements com l'atri, el nàrtex o la coberta de fusta a dos aiguavessos, als quals es van afegir nous elements com la tribuna o matroneu, on es situaven les dones.
A l'època de Justinià (527-565) l'arquitectura comença a separar-se les models anteriors:
-ús de grans cúpules i semicúpules que dinamitzen l'interior
-ús de petxines i de trompes que adeqüen l'espai circular a les plantes centralitzades poligonals (Sant Vitale a Ravenna)
-ús de l'arc de mig punt
-ús de la volta de canó en els espais longitudinals.
-ús de la volta d'arestes als espais quadrangulars
-ús de les columnes (especialment la corintia)
-arquitectura més lluminosa i menys pesant
També és característic el gran volum dels capitells amb l'aparició del cimaci.
No obstant això, l'exterior de les esglésies bizantines són d'una gran austeritat i estan construïts amb pedra i maó sense decorar. Els interiors, però, presenten gran riquesa decorativa.
L'arquitectura posterior a Justinià es va estendre per tot l'imperi. Segles després es construiria la catedral de San Marco de Venècia (sXII)
L'escultura bizantina
S'allunya de l'art clàssic: abandonament de la tradició pagana, s'abandona la nuesa en l'escultura.
Les mostres principals de l'escultura bizantina es centren en peces d'orfebreria, esmalts litúrgics i relleus de marfil.
Dels relleus en marfil cal destacar els marfils imperials: relleus on la figura de l'emperador s'acomponyava da la figura de Crist.
Des d'un punt de vista formal els relleus bizantins es caracteritzen per:
-Figures disposades en actitud frontal
-Falta de perspectiva i profunditat
-Escàs dinamisme
-Composicions lliures i jerarquitzades
Tot això ajuda a transmetre una idea de solemnitat i espiritualitat del personatge representat.
Formalment cal destacar:
- Representació hieràtica, simètrica, plana y frontal
- Fons daurats
- Caràcter diví i atemporal
En pintura també destaquen la il.luminació miniada de llibres i, sobretot, les icones (quadre religiós sobre fusta que representa Crist o la Verge amb els mateixos paràmetres iconogràfics que la mosaic.
El mosaic
- Es va utilitzar per cobrir parets, voltes i cúpules.
- Utilitzaven les mateixes tècniques que els romans amb preferència especial per l'opus tessellatum.
- Utilitzaven riques gammes cromàtiques on el daurat tenia un paper rellevant.
- Iconografia religiosa:
- Crist triomfant: Pantocràtor (sempre a la cúpula)
- Verge Maria: Theotokos (sempre a l'absis central)
- Representació d'episodis bíblics relacionats amb la vida de Jesús o la manifestació de Déu davant els homes.
- Representacions de l'emperador acompanyat del seu seguici o amb figures divines i sants.
Els exemples àulics o cortesans són els Seguicis de Teodora i Justinià a San Vitale de Ravenna.
