"La obra más citada como posible fuente para esta escena son los Fastos de Ovidio, un calendario poético que describía las festividades romanas. La fiesta de Flora se llama Floralia. En el mes de mayo relata cómo Flora fue una vez la ninfa Cloris, que exhalaba flores al respirar. Suscitó una pasión ardiente en Céfiro, dios del viento, quien la siguió y la tomó como esposa por la fuerza. Arrepintiéndose de su violencia, el dios la transforma en Flora, y como regalo le da un hermoso jardín en el cual reine eternamente la Primavera.
Botticelli estaría así representado en el mismo cuadro dos momentos separados de la narrativa de Ovidio: la persecución erótica de Cloris por parte de Céfiro y su posterior transformación en Flora. Por esta razón las ropas de las dos mujeres, que además parecen ignorarse, soplan en direcciones diferentes. Flora está parada junto a Venus, derramando rosas, las flores de la diosa del amor"
L'actitud que presenta del cos, recolzant-se amb la cama dreta, és una influència clara de l'estil de Praxíteles, que és coneguda en el món de l'art com la «corba praxiteliana» o contrapposto, que contribueix a trencar la llei de la frontalitat i proporciona un moviment més harmònic al cos. Consisteix a representar la figura amb una cama lleugerament flexionada, innovació que s'atribueix a l'escultor Policlet.[14]
El renaixement va adoptar els elements bàsics que havia descrit l'escriptor Vitruvi, que sostenia:
«
... que la proporció de la forma humana havia de servir de paradigma per les proporcions de les creacions de l'home. Atès que la natura ha dissenyat al cos humà de manera que els seus membres estan degudament proporcionats a la figura en el seu conjunt; tant sembla que els antics tenien una bona raó per la seva regla, que diu que als edificis perfectes els diferents membres han de guardar relacions simètriques exactes amb l'esquema general al seu conjunt.